La Unió: quatre anys foscos per un futur clar

La Unió
 
Avui tanquem un mandat de Junta de La Unió molt dur i difícil. En el que (us ho prometo) ens les hem vist de tots colors. Un mandat on s’ha gestat el futur de l’entitat més antiga de Sant Cugat. Fa quatre anys, vivíem empantanegats en enganys i estafes. Al clatell vàrem arribar a notar l’alè del desnonament que convertiria el nostre solar en especulació urbanística. Les treballadores de La Unió (en aquell moment el tàndem Marta Serrés i Claudia Viñallonga, i després també l’Esther Madrona i el Roger Ricart) van començar a aixecar catifes sense por, i no hi havia dia que no en sortís una citació judicial, un embargament o un nou deute. Vivíem una activitat frenètica entre jutjats i oficines bancàries. Sempre dol saber que t’han utilitzat, que hi ha qui ha fet negoci a costa teva de manera il·legal i et vol fer pagar els plats trencats. Nedàvem contracorrent. Amb passió, amb esperança i sense rencor. Volíem posar llum al passat, però sobretot volíem començar a escriure el futur.

No veure el camí, no vol dir que no existeixi

L’Ajuntament va estendre la mà. Una mà que va ser difícil d’agafar. No per falta de ganes. Més aviat per falta de confiança. D’entrada la seva lògica (a mig camí de l’electoralisme i el sentiment santcugatenc). És ben cert que no ens en fiàvem ni un pèl. Ni de la Mercè Conesa, ni del Xavier Escura, ni del Jordi González, ni del Xavier Fornells. Espero que no s’ho prenguin personalment, en aquell moment de foscor per l’entitat no ens fiàvem ni de la nostra ombra. Érem una fera gran i antiga que sense adonar-se s’havia quedat arraconada entre l’espasa i la paret. Entendreu que en aquella situació qualsevol mà estesa podia semblar unes urpes.

Amb fe, ganes d’entesa (per les dues parts, tot sigui dit!), feina (molta!) ens hem arribat a entendre. Ha sigut feixuc. I difícil. I n’hem pagat conseqüències. Hem tingut unes eleccions pel mig (amb canvi de govern i l’entrada de la Carmela Fortuny i el Damià Calvet), el descobriment que l’edifici no s’aguantava dret, el conseqüent trasllat de les seccions a uns espais que no eren els seus (i per tant no estaven 100% preparats per a les seves necessitats; però les urgències ja ho tenen això), judicis i més judicis, tancaments de préstecs… Però amb voluntat de concens de les dues parts es va trobar l’opció del “Consorci“.  I mentrestant seguir remant, seguir resistint l’embat inexorable del dia a dia, mantenir l’entitat, que cap secció es veiés (massa) perjudicada, que no ens creméssim en l’àmbit personal, traient hores i energia d’on no en rajava.

Gràcies

Han sigut quatre anys llargs. El “Consorci” no sé com anirà. A nivell personal, mai m’acabo de refiar-me dels polítics (de qualsevol, eh!), però crec que (almenys en el cas concret de La Unió) hi ha bones intencions (perquè els afavoreix electoralment, pot ser; però també hi ha bones intencions darrere). I cal agraïr-ho també. Gràcies, als polítics i als tècnics que han ajudat a tirar endavant. També a les seccions que tot i les dificultats, les diferències i la precarietat, han estat al nostre costat quan realment feia falta. I també vull agraïr a la Junta que m’ha acompanyat (en David Pujol, el Santi Salido, l’Indaleci Huguet, l’Esther Madrona, el Roger Casadellà i en Bernat Picornell) tota l’energia, el temps, la vida i la paciència que hi han posat. I sobretot a les treballadores de La Unió: no ha de ser gens fàcil treballar en aquestes situacions i a la vegada donar tant i implicar-se com ningú. Gràcies, gràcies, gràcies.

Què voleu que us digui, crec que em sento molt orgullós. Han sigut quatre anys llargs i difícils. Amb moments exasperants fins i tot. Però tinc la sensació que, entre tothom, hem posat la primera pedra de la Nova Unió. Hem aconseguit endreçar l’escriptori i preparar el full en blanc i la ploma. I és que 118 anys després, La Unió continua viva.

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart