#Tuestale 17: Una nit, contra pronòstic

De vegades intento imaginar com comencen els desastres. Com una ciutat com Alep passa de ser un niu de cultura i vida a un feix de runes.  Com sempre, el #tuestale, també a Instagram.

Com havia canviat tot en menys de cinc anys.

Encara recordava la primera bomba. Una nit, contra pronòstic, es va espantar i va saltar del llit. Havia caigut al cap del carrer. Però casa seva havia tremolat tant que del sostre en queia un xirimiri de pols. Amb els ulls mig clucs i sense entendre què estava passant se’n va anar a treure el cap al balcó de l’habitació.

A mig camí del llit i el balcó una llum cegadora ho va envair tot. I després un espetec eixordador i sord. Una onada d’aire calent va entrar violentament a l’habitació, esmicolant els vidres de la finestra i tirant-ho tot a terra. Fins i tot a en Pep. A les palpentes i de quatre grapes, desorientat, amb alguns talls dels vidres i amb un xiulet constant i estrident a les orelles.

Mentre intentava saber què estava passant va veure la seva germana gran obrint la porta de l’habitació i cridant. Bé, suposava que cridava pels gestos de la boca perquè el xiulet de les orelles no li deixava sentir-la. Li feia senyals amb els braços perquè anés amb ella. Primer a càmera lenta i després d’una revolada es va posar de peu i va córrer a abraçar la Cristina. Un cop al passadís van trobar els pares. El pare tenia la boca oberta i temerós, semblava no entendre res. En canvi la mare ja estava donant organitzant la fugida. Va donar a la Cristina quatre parells de calçat del sabater del rebedor. Va encastar una llanterna al pit del pare. Al Pep li va somriure, fer-li una caricia suau a la galta i li va dir “no deixis anar la mà de la Cristina, jo ara vinc”. I va enfilar cap a la cuina mentre la Cristina estirava la mà de’n Pep cap al replà.

Va ser la última vegada que va veure la mare. Van venir més bombes. Moltes més. En cinc anys Barcelona havia passat de ser la capital del mòbil a ser un terreny ple de runa i metralla. En Pep no va plorar. No en va saber. Es va fer gran amb onze anys i baixant les escales des del tercer pis. La Cristina tampoc havia plorat. I ella havia deixat ser una nena de setze obsessionada amb Instagram a una dona lluitadora i madura en els cinc metres que tenia el passadís.

En Pep no havia plorat. No ho va fer fins al cap de gairebé cinc anys. Quan va tornar al seu carrer. Com havia canviat tot en menys de cinc anys.

 

Tags :

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart