#Tuestale 15: Jo volia fer-ho bé

La primavera la sang altera, i declarar-se davant un edifici de més de mil anys també! Com sempre podeu trobar-lo a Instagram.

Més de mil anys d’història al davant. Però per historia la que volia fer ell. Que petit se sentia. El Jan estava a punt de fer l’acte més boig que havia fet a la seva vida: demanar-li per sortir a la seva companya de clase, la Marta. Es coneixien des de P5. I sempre s’havien entès. Quan van començar secundària i les hormones ho van envair tot es van distanciar un xic.

Però en Jan hi seguia parlant molt ,més que amb qualsevol altra noia. Últimament havien quedat un cop per setmana. Havien anat al cinema, havien quedat per acompanyar-se mentre ella anava a classe de viola i ell tornava de bàsquet, a fer un cafè una tarda de diumenge… Mai en grup. Sempre quedaven ells dos. La Marta mai venia amb la Laia o la Berta. I ell mai hi anava amb qualsevol dels del bàsquet, ni amb el Victor.

Quedaven sovint. Però poc per a en Jan. Ell voldria quedar-hi cada tarda. Tornar junts de l’institut. Fer deures junts. Queixar-se junts. Poder agafar-li la mà. Poder… poder fer-li un petó. Només de pensar-hi es posava nerviós. Se l’havia imaginat dues mil vegades nua. Però en canvi li tremolaven les cames senzillament abraçar-la. Que coi, mirar-la als ulls més de tres segons era una eternitat!

I de cop, mirant el monestir, s’adonava que ell era petit. A la mà dreta hi portava uns liliums taronges que sabia que la tornaven boja. De cop i volta es sentia estúpid. Hi havia res més tòpic que declarar-se a una noia amb un ram de flors? Mirant-se la caixeta petita de la mà esquerra sabia que sí. Que regalar-li un anell era encara més tòpic. A sobre de cop va tenir la sensació que era xaró, que no lio agradaria a la Marta i que a sobre estaba més vist que la Sagrada Família. Se sentía ridícul, es volia fondre.

I ara què? Es guardava la caixeta i li deia que les flors eren per la mare? Tirava les flors sota el banc? Se les menjava!? Ara què? Tenia la sensació que tothom el mirava. I ell que volia desaprèixer. De cop va veure parada la Marta a uns cinc metres. Vermella com un tomàquet. Amb els ulls com a plats. Els dos s’estaven morint de vergonya. I en Jan es va arrencar amb un “Jo… jo… Jo volia fer-ho bé, com a les pelicu” i un petó li va tallar l’excusa.

Tags :

Comment ( 1 )

  • This is very interesting, You’re a very skilled blogger. I’ve joined
    your feed and sit up for in quest of more of your excellent post.
    Also, I’ve shared your site in my social networks

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart