#Tuestale 13: Emergències al lavabo

El tuestale és com el cafè, millor des de primera hora del matí, i com sempre també a Instagram.

No li podia estar passant a ella. Això si que no. Va entrar al lavabo. Va donar una volta sobre sobre si mateixa. Estava esparverada. Portava les mans a la boca, com si resés. En realitat, volia retenir els nervis per intentar situar-se. Es va mirar al mirall. Es va redreçar. Es va quedar immòbil durant un segon. Va tancar els ulls i va exhalar tot l’aire que tenia entre les mans.

 

Viure a un altre continent mai li havia suposat un problema. Fins aleshores. El burro de son germà havia decidit casar-se en ple setembre. Just quan ella entregava les memòries i els projectes. Quan el pic de feina era inhumà i ella vivia entre l’oficina i l’Starbucks que hi havia dos blocs més endavant. Havia avisat amb només dos mesos d’antel·lació. I ella havia hagut d’anar al límit a la feina i agafar un vol “justet” (per dir-ho d’alguna manera) de temps.

 

L’únic vol de tot l’aeroport que havia hagut de retardar la seva sortida per una averia era el seu. Almenys tres hores. Això volia dir que perdia la connexió que feia a Washington i que arribava tard. Tardíssim. Vaja, que potser no arribava.

 

De cop es va adonar que un home la mirava de cua d’ull des de la porta dels serveis. La Sofia va explotar en tota mena de renecs.  Li va dir el nom del porc en quatre idiomes. Fins i tot havia alçat la bossa amenaçant. No estava per bajanades en aquell moment, com per aguantar a un pervertit. L’home va marxar esperitat i amb la cua entre les cames.

 

Es va girar. Va deixar la bossa damunt del marbre del lavabo. Se la va mirar. Va treure’n el telèfon. “Merda”. Mirall negre. D’una revolada va treure el carregador de la bossa i va buscar algun endoll al lavabo. Al costat de l’assecador de mans. Va connectar el carregador a l’endoll com si volgués encastar-lo. “Va, va, va, va,…”. Es va encendre la pantalla amb el dibuix de la pila emplenant-se.

 

Va respirar alleujada i es va recolzar al marbre. Donant l’esquena al mirall. Amb els braços recolzats aguantant tot el pes de la situació. Va alçar la mirada. I aleshores se’n va adonar. I va entendre el perquè d’aquell espieta voyeur. I no ho va poder evitar. Va esclafir a riure com si no hi hagués demà. Estava al lavabo d’homes.

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart