#Tuestale 11: El conservatori tenia una màgia que no sabia explicar

Aquesta setmana el penjo tard, però no puc estar a missa i a repicar. Perdoneu que vagi tard: com sempre el tuestale també a  Instagram.
El conservatori tenia una màgia que no sabia explicar. Treballar-hi de conserge li havia canviat la vida. Quan hi va entrar per primera vegada el Gonzalo devia tenir uns quaranta i llargs i no sabia res de música. Vivia en un pis petit, amb un empaperat passat de moda i on l’única música que sonava era la dels anuncis de la mitja part dels partits de futbol.

El pare del Gonzalo sempre li havia ensenyat que la música i la lectura eren una pèrdua de temps: no et feien més fort, no et donaven diners i a sobre costaven un ronyó. No tenia cap sentit gastar en coses com aquelles. Els pocs diners que tenien havien de servir per alimentar la seva família.

Bé, i per baixar al bar després de treballar. El pare del Gonzalo deia que havia de desconnectar. Que tenia massa feina, massa problemes. Com per arribar a casa i haver d’aguantar els crits de tres criatures i una dona histèrica. La Marisa no donava l’abast i acabava perdent els estreps. No era tan difícil: només havia de tenir la casa neta, plegar i planxar la roba, assegurar-se que els nens fessin els deures, preparar el sopar, banyar els nens, posar-los a dormir… El pare del Gonzalo sempre li deia que si ella sabés el que havia d’aguantar perquè ella i els monstres poguessin menjar i dormir no es queixaria tant.

El pare havia posat a treballar el Gonzalo al taller del senyor Maurici tan aviat com va fer els dotze anys. L’escola era com la música i els llibres: només servia per perdre temps i diners. En canvi l’experiència laboral li donaria tot a la vida. “Algun dia m’ho agrairàs, Gonzalo“.

Amb el temps el Gonzalo va descobrir que li agradaven més els mecànics que els cotxes. I havia hagut d’amagar aquell impuls intern. Quan la gent del taller va començar a sospitar i a mirar-lo diferent va canviar de feina. I així fins que va anar a petar al conservatori.

Ningú dels alumnes l’havia jutjat mai amb la mirada. Els sorprenia que no conegués Beethoven o Mozart. I amb l’excusa de portar-li un croissant o un cafè li explicaven història de la música, o que el professor d’armonia era un pesat, o que el de solfeig era un perepunyetes… El conservatori tenia una màgia que no sabia explicar.

 

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart

Entrades recents

Categories