#Tuestale 9: L’amor de’n Climent

Doncs re, ja tenim aquí el #tuestale! Avui més tendre, menys acció, més amor. Recordeu que també teniu el #tuestale a Instagram!

En Climent caminava lent. Un xic encorbat, però sense bastó. El seu metre vuitanta-i-llarg havia disminuït, però les seves espatlles amples li mantenien aquella presència d’homenot que no es deixa intimidar.

En Climent havia sigut un home de bona planta. I guapot. Cabell blanc i fi. Sempre l’havia tingut suau. I sempre amb el mateix pentinat. Clenxa perfectament recta a l’esquerra i el cabell pentinat cap a la dreta. Tot un clàssic. Amb els anys la coroneta havia començat a clarejar, però aquell serrell i aquella clenxa eren inamovibles. Duia ulleres de barnilla metàl·lica i vidre quadrat i força gruixut, però que li ressaltaven els ulls grisos amb taques verdes. El nas i les orelles li havien crescut per l’edat, però com que mai els havia tingut massa grossos ara no destacaven. En canvi amb els anys els pòmuls se li havien marcat, no perquè haguessin crescut, sinó per la disminució de les galtes. I clar, perdre aquella cara de pa somrient havia fet destacar més el mentó, petit però prominent.

Tot i el caminar lent, ho feia sense massa dificultats per tenir setanta-dos anys. Pujava el turó sense pressa. I amb perseverança. Tota la vida exercint de fuster li havia ensenyat que “a poc a poc i bona lletra” donava més bon resultat que un rampell de “porta cap aquí que ja veuràs tu”. Pujava amb el camí après de memòria. L’havia fet tantes vegades que era incapaç de comptar-les.

El banc que hi havia al cim era el seu petit santuari. Semblava posat allà per contemplar silenciosament el poble a les faldes de Collserola. Però una altra cosa el convertia en especial. Ara feia més o menys cinquanta-sis anys, dos mesos i quatre dies s’havien fet el seu primer petó ell i la Lourdes. La seva Lourdes. Tota una vida junts fins que es va apagar. Feia ja quatre anys. Des d’aleshores pujava cada dia a aquell banc. S’asseia poc a poc. Mirava a l’horitzó recordant tots els bons moments. I sempre, en algun moment, se li eriçaven els pèls i li queia una llàgrima. “Lourdes, vine’m a buscar ja, si us plau”.

Comment ( 1 )

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart