#Tuestale 8: Espia amb trajectoria

Tard, però tenim #tuestale! Perdoneu que l’hagi penjat tan tard, he començat una nova feina i encara estic habituant-me als nous horaris. Recordeu que també teniu el #tuestale a Instagram!

Des que era menuda que espiava. Abans li deien que xafardejava, ara li deien que treballava pels serveis d’intel·ligència.

 

Quan era una marreca vivia al 3r pis d’una casa amb tres habitatges. L’Elisenda, filla única, s’avorria sovint. El pare portava un bar on hi feia més hores que un rellotge i la mare enginyera  industrial en una multinacional alemanya i gairebé vivia més a Frankfurt que a Molins. Passa moltes hores amb la Valbi, la cangur. Però de tantes que en passava, la Valbi a vegades portava el xicot. I ella quedava reclosa en una mena d’espai-temps que començava amb un “prou dibuixo per avui, ves a l’habitació i ja t’avisaré” i acabava amb un crit tendre de “a sopaaaar”.

L’Elisenda anomenava aquests moments “l’hora dels espíes”. A vegades jugava a obrir la porta lentament, creuar el passadís sigilosa, entrar al lavabo i tancar-ne la porta. Un cop dins pujava al tamboret de fusta per veure’s al mirall. Assentia amb cara de victòria i es deia a si mateixa “seràs la millor espia del món”. Altres vegades sortia al petit balcó de la seva habitació i, pels espais de la barana i ala gatzoneta, observava els seus veïns. Tenien un pati triangular. Ple de pedres. Li recordava al pati de l’escola. Amb un pou. Una olivera. I un llit elàstic. Rodó i no especialment gran. Però suficientment per fer-la morir d’enveja. Els veïns era una família de quatre persones. Un nen i una nena. Bé de cinc: i una tortuga que era amo i senyor del jardí empedrat. Però sovint sortien a jugar. Els nens saltaven i saltaven al llit elàstic. Els pares llegien o xerraven amb un ull fitant els saltarins. I sovint, el pare o la mare, també s’apuntaven a la festa. Com un ritual “cinc salts més i a sopar”. “D’acord, però vine tu”.

I ara, en plena missió a Leuven per intentar esbrinar si l’amenaça informàtica era real s’adonava que el que la feia morir d’enveja no era pas el llit elàstic. Era la mirada còmplice, les rialles i l’estona que dedicaven els pares a aquelles criatures que tenia per veïns.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart