#Tuestale 7: Escapada

Torna el #tuestale! Després d’una para tècnica per festes, torno a penjar-lo. Ah, també el penjo a Instagram!

Era la primera vegada que sentia a parlar de Tortellà. De la Garrotxa amb prou feines en coneixia Olot i Besalú. Però ella havia conduit en silenci fins allà.
El darrer cartell que havien deixat enrere era el de Tortellà. Després havien tombat a la dreta, i la carretera s’havia tornat encara més sinuosa endinsant-se en el bosc d’alzines i roures. En algun moment la carretera s’havia tornat un caminet que amb prou feines semblava una pista forestal. El cotxe anava fent bots, algunes branques picaven al parabrisa i la llum del capvespre li donava el punt dramàtic. L’Arnau estava enganxat al seient del copilot, agafant-se on podia. Massa ràpid per al seu gust, però no s’atrevia a dir ni mu.
És increïble a la velocitat a la que es pot arribar a embolicar la troca. Des que havia començat a flirtejar amb la Joana que sabia que no podia acabar bé, però no així. Havia sigut totalment innocent al principi, només unes mirades i algun somriure còmplice. Però allò s’havia convertit en trobades esporàdiques d’amagat. Sabien que estava prohibit. Sabien que era perillós. Però els encantava. Vivien una realitat paral·lela que feia que oblidessin els riscos que prenien. Fins que de cop i volta s’havien trobat en mig de foc creuat.
Ella conduia segura i en silenci. La mirada fixada en l’estreta pista forestal. Sense fer moviments bruscs, però si que eren segurs i ràpids. Ella també sabia que estava corrent molt. Però no tenia por. O almenys no en demostrava cap síntoma. El cos semblava tens, però més per la situació que per la por de poder estampar el cotxe en algun dels roures de la carretera. Aleshores la seva mirada va semblar somriure, els braços es van relaxar.
Al davant va aparèixer un mas medieval. Una de les finestres de la planta baixa mostrava un llum encès. Ella va aturar el cotxe a l’esplanada de davant de la casa a uns vint metres de la façana. Va mirar l’Arnau fixament. Va somriure afablement, degut a la situació també forçadament. “Espera’m aquí, tot anirà bé”. Un petó fugaç, una carícia amb el polze a la galta i un segon somriure, sincer, però forçat per transmetre esperança. Es va girar i va sortir del cotxe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart

Entrades recents

Categories