#Tuestale 3: avui inspirat en una cançó

tuestale-3-carles-litus-mayolEl #Tuestale d’avui, que podeu trobar al meu Instagram, està inspirat en “2 minuts” una cançó del “Classe Mitjana” de Rosa-Luxemburg. Espero que us agradi!

No podia mirar-lo als ulls. Buits. Inexpressius. Boles de vidre en un cos inert. La rigidesa del cos ho feia tot encara més violent.

“La mare que et va parir, Furqui… Què collons has fet?”

En Furqui vivia a l’eixample, en un pis d’aquells que és meravellosament alt i desastrosament distribuit. D’aquells en que les finestres s’obren a balcons minúsculs i el terra està enrajolat amb preciosos mosaics noucentistes. D’aquells que tenen tanta classe com la burgesia de fa dos-cents anys però que els habiten camells de pa sucat amb oli. Com en Furqui.

El típic rastes amb pantalons amples, samarretes de Bob Marley o el Che Guevara. Alt com un Sant Pau, i esprimatxat com una mala cosa. Caminar lent i esmorteït que juntament amb les rastes fins la cintura recordava en Jar Jar Binks. Parlar i ritme de vida del Bages, però rata de ciutat com ningú. Les faccions dures i anguloses amb la pell bruna, però un somriure afable i una mirada amigable. Una mirada que ja no tornaria.

“Hòstia puta, Furqui… Com has acabat amb un tret als ronyons?”

En Furqui era aquella mena de camells qui tothom respectava. Mai prenia el pèl a ningú. Mai cobrava un gram de més (tampoc de menys). Ningú sabia d’on treia el material, però tothom reconeixia que era del milloret i a un preu magnífic. Fins i tot els veïns li tenien apreci, tot i saber que vivia de negocis il·legals. Era amable amb la Constança, la veïna del 4t 1a que s’havia operat cinc vegades de pròtesi de genoll. Feia somriure el José Ramón, de l’Entresòl 3a, que sempre remugava perquè “vivimos en un país de pandereta”. O fins i tot havia ajudat el fill mitjà dels Monells Sanjuan del 2n 2a a aprovar filosofia a la selectivitat.

“Tothom a fer feina, vull una pista que ho expliqui tot! Porteu una manta, tothom fora, deixeu-me sol!”

L’inspector Fuentes tenia por, ràbia, pena, fàstic però sobretot nostàlgia. En Furqui es feia estimar. No era un confident més. El considerava un amic. I ara allà estava: tirat damunt la catifa vella de pèl i de sanefes granats del menjador. Mirant el sostre fixament.Les dues mans intentaven aturar, sense èxit, la sagnia del ronyó que una bala havia destrossat a boca de canó. No, no podia mirar-lo.

Comment ( 1 )

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart