#Tuestale! SEGONA HISTÒRIA

litus-mayol-carles-tuestale-2

Aquesta setmana publico la segona història del que anomeno #Tuestale. Espero que us agradi!

“Pare et regalo el teu jo de fa 700 anys! Si… No, no sóc jo vestit de drapaire… és un representació de l’Huguet Codina… Ja, bé… Segur que no s’assemblava a mi… de fet jo volia que s’assemblés a tu, però…”

 La situació era pitjor del que pensava. Allà estava. Dret. A l’estudi i davant del quadre. Quiet. Amb una mà tapant-se la boca i l’altra a la cintura. Les celles arquejades no desvelaven si era incredulitat o perplexitat. Només el parpelleig lent recordava que estava viu. No s’ho podia creure. Definitivament la situació era pitjor del que imaginava. Mentre s’acariciava la barbeta amb un gest que semblava dibuixar una barba imaginaria va fer una ganyota que semblava un somriure però amb els llavis cap endins.  Definitivament era ridícul i culpa seva.

El pare del Marc, el senyor Josep Maria Codina, feia 60 anys i era historiador. Estava obsessionat amb la recerca genealògica del seu cognom. En Marc feia un mesos havia decidit regalar-li al seu pare un quadre que representés l’avantpassat més llunyà que el senyor Codina havia trobat: Huguet Codina, un bastaix del barri de la Ribera de Barcelona que hauria nascut entre 1291 i 1300 i que hauria mort uns quaranta i pocs anys més tard deixant dona i sis fills vius.

En Marc volia que fos un retrat a l’estil del pintor Lluís Ribas, una de les debilitats del pare. Però estava convençut que el masnoví no voldria acceptar un encàrrec com aquell. I també que la seva butxaca no podria assumir-lo. Així doncs havia contractat un imitador, un jove estudiant de belles arts obsessionat amb l’hiperrealisme. En Marc li havia ensenyat representacions dels bastaixos de l’època i li havia descrit quines pintes podia tenir el tal Huguet Codina. També li havia donat un parell de fotos del pare de jove i seves (sempre li havien dit allò de “ets igual que ton pare a la teva edat”). Però clar, allò era increïble.

No podia regalar-li al senyor Codina un retrat del seu fill ambientat al segle XIV. No tenia cap sentit.

El jove pintor intentava escrutar la mirada del Marc per tal de saber si estava satisfet amb la seva obra. La mirada interrogativa, el mig somriure i la descripció de les pinzellades que li havien costat més van deixar pas a les paraules del Marc. Sense treure la mà de la cintura i pràcticament sense moure el cos, només amb un lleuger moviment de cap per mirar al pintor va articular en un to erm i abatut: “És… perfecte?”“Pare et regalo el teu jo de fa 700 anys! Si… No, no sóc jo vestit de drapaire… és un representació de l’Huguet Codina… Ja, bé… Segur que no s’assemblava a mi… de fet jo volia que s’assemblés a tu, però…”

La situació era pitjor del que pensava. Allà estava. Dret. A l’estudi i davant del quadre. Quiet. Amb una mà tapant-se la boca i l’altra a la cintura. Les celles arquejades no desvelaven si era incredulitat o perplexitat. Només el parpelleig lent recordava que estava viu. No s’ho podia creure. Definitivament la situació era pitjor del que imaginava. Mentre s’acariciava la barbeta amb un gest que semblava dibuixar una barba imaginaria va fer una ganyota que semblava un somriure però amb els llavis cap endins.  Definitivament era ridícul i culpa seva.

El pare del Marc, el senyor Josep Maria Codina, feia 60 anys i era historiador. Estava obsessionat amb la recerca genealògica del seu cognom. En Marc feia un mesos havia decidit regalar-li al seu pare un quadre que representés l’avantpassat més llunyà que el senyor Codina havia trobat: Huguet Codina, un bastaix del barri de la Ribera de Barcelona que hauria nascut entre 1291 i 1300 i que hauria mort uns quaranta i pocs anys més tard deixant dona i sis fills vius.

En Marc volia que fos un retrat a l’estil del pintor Lluís Ribas, una de les debilitats del pare. Però estava convençut que el masnoví no voldria acceptar un encàrrec com aquell. I també que la seva butxaca no podria assumir-lo. Així doncs havia contractat un imitador, un jove estudiant de belles arts obsessionat amb l’hiperrealisme. En Marc li havia ensenyat representacions dels bastaixos de l’època i li havia descrit quines pintes podia tenir el tal Huguet Codina. També li havia donat un parell de fotos del pare de jove i seves (sempre li havien dit allò de “ets igual que ton pare a la teva edat”). Però clar, allò era increïble.

No podia regalar-li al senyor Codina un retrat del seu fill ambientat al segle XIV. No tenia cap sentit.

El jove pintor intentava escrutar la mirada del Marc per tal de saber si estava satisfet amb la seva obra. La mirada interrogativa, el mig somriure i la descripció de les pinzellades que li havien costat més van deixar pas a les paraules del Marc. Sense treure la mà de la cintura i pràcticament sense moure el cos, només amb un lleuger moviment de cap per mirar al pintor va articular en un to erm i abatut: “És… perfecte?”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart