ELS DIMARTS, UNA HISTÒRIA.

carles-litus-mayol-instagram

A partir d’ara, els dimarts penjaré una fotografia molt retocada i un història que l’acompanyi. Espero que us agradi!

Esperava dins del cotxe. Estava aparcat a Rambla Catalunya entre el carrer Rosselló i el Passatge de la Concepció. Entre setmana i de nit no era especialment concorregut. Tenia la ràdio encesa. El Reial Madrid estava apallissant el Schalcke 04. Però això a ell li era igual.

Estava neguitós. Sabia que tot depenia d’aquell sopar. I ell esperant al cotxe. No és que els negocis de l’Abdolreza li afectessin. Però l’Abdolreza portava unes hores molt nerviós. I a ell se li havia encomanat. Pel matí havia pujat al cotxe mirant a banda i banda. Com si el seguissin. A l’hora de dinar, havia canviat tres vegades el punt de trobada. I després, li havia demanat que agafés una ruta per fer més volta i assegurar-se que ningú el seguia. A mitja tarda li havia donat un sobre amb cinc-cents euros i li havia demanat que li comprés unes ulleres de sol diferents a les que portava i un barret porkpie que no cridés l’atenció.

Un cop l’havia deixat a la porta del restaurant i abans de baixar del cotxe, l’Abdolreza li va dir amb el seu accent iranià que per favor, no marxés lluny. Que necessitava que estigués prop per si havia de fugir. Fugir. La paraula fugir era molt feixuga. I contundent. Però l’Abdolreza es va posar les Persol que li havia comprat, va obrir la porta, va deixar anar un “que Déu ens protegeixi” i va sortir del cotxe tancant la porta bruscament. Pel retrovisor va veure com es posava el porkpie negre amb seguretat i s’estirava de la solapa del loden adquirint un aire un xic malèvol.

I així s’havia posat dels nervis. A sobre es moria de gana. Havia dinat a quarts d’una i malament: una hamburguesa ràpida. I ara la seva panxa es regirava sorollosament. Havia dormit cinc horetes i una migdiada de dues hores dins del cotxe. La migdiada no tenia clar si sumava al seu descans o restava. Diguem que dormir en un cotxe no sol ser còmode. I per ai fos poc, se li havia acabat el tabac.

I allà estava. Escoltant com Bale marcava el cinquè al Schalke. Amb les dues mans agafades al volant i jugant amb els dits per matar els nervis. I va ser aleshores quan va sonar-li el telèfon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Carles Mayol i Ricart

Carles Mayol i Ricart